Què és el salari? - Per Karl Marx -

Si anem a la sortida d’una fàbrica, i li preguntem a algun dels obrers; Quin és el vostre salari? No deixen de respondre, un “el meu patró em dóna una pesseta per jornada”; un altre; “crec que dues pessetes”, etc... Segons les branques de treball que pertanyen, indicaran així les diferents sumes de diner que reben del seu patró per la realització d’un treball determinat, pel teixit d’un metre de tela, per exemple, o per la composició d’un plec d’impremta. Malgrat la diversitat de les xifres donades, els obrers estan tots, no obstant, d’acord en un punt; que el salari és la suma de diners que el capitalista paga per cert temps de treball o per la realització de cert treball.

El capitalista sembla, doncs, comprar el treball dels obrers amb diner. I aquests li venen el seu treball per diner. No hi ha aquí més que una aparença; el que venen, en realitat, per diner al capitalista és la seva força de treball. El capitalista compra aquesta força de treball per una jornada, una setmana, un mes, etc. I desprès d’haver-la comprat, l’utilitza fent treballar a l’obrer durant el temps que ha estat estipulat.

Amb la suma que ha consagrat a l’adquisició de la força del treball, o sigui dues pessetes, per exemple, al capitalista li hauria pogut comprar dues lliures de sucre o certa quantitat d’una altre mercaderia. Les dues pessetes amb les quals hauria comprat dues lliures de sucre són el preu de dues lliures de sucre. Les dues pessetes amb les quals ha comprat l’ús de la força de treball durant dotze hores són el preu del treball de dotze hores. La força de treball és, doncs, una mercaderia, ni més, ni menys que el sucre. La primera és mesura amb l’ajuda del rellotge, i la segona amb l’ajuda d’una balança.

Els obrers canvien la seva mercaderia, la seva força de treball, per la mercaderia del capitalista, per diner. Aquest canvi s’efectua segons certa proporció; tant diner per tant treball; es donen dues pessetes per teixir durant dotze hores; no representen les dues pessetes totes els altres mercaderies que es poden comprar amb elles? De fet, l’obrer ha canviat la seva mercaderia, la força de treball, per mercaderies de totes classes, en certa proporció. Al donar-li, dues pessetes, el capitalista li ha donat dues pessetes de la seva jornada de treball. Les dues pessetes expressen, doncs, la proporció segons la qual la força de treball es canvia per mercaderies. Expressen el valor de canvi de la força de treball. El valor de canvi d’una mercaderia, expressat en diner, s’anomena el seu PREU. Salari no és, doncs, altre cosa que un nom especial donat al preu de la força de treball, al preu d’aquesta mercaderia particular no es troba més que a la carn i a la sang de l’home.

Agafarem un obrer qualsevol, un teixidor, per exemple. El capitalista li subministra el telar i el fil. El teixidor es posa a treballar i el fil es transforma en tela. El capitalista s’apodera de la tela i la ven a vint pessetes, per exemple. El salari del teixidor, és una part de la tela, una part de vint pessetes, una part del producte del seu treball? Res d’això. Molt abans de que la tela fos venuda, molt abans inclús de que s’hagi acabat de teixir-la, l’obrer ha rebut el seu salari. El capitalista no paga, doncs, el salari amb el diner que treu de la venta de la tela, sinó que ho fa amb el seu diner de reserva; les mercaderies que l’obrer obté a canvi de la seva mercaderia pròpia, a canvi de la seva força de treball, no són producte del teixidor, com no ho són el telar ni el fil que el burgés li subministra. Pot passar que el burgés no trobi compradors per la tela, o, inclús que no pugui retirar l’import del salari de la venta d’aquesta tela, com és possible que la vengui d’una manera molt avantatjosa en relació amb el salari del teixidor.

Tot això no afecta per res a l’obrer. El capitalista compra la força de treball del teixidor amb una part del que posseeix, amb una part del seu capital, com ha comprat amb una altra part del seu capital la matèria prima; el fil i el instrument de treball, el telar. Una vegada fetes aquestes compres – i és, precís comptar encara entre les seves adquisicions amb la força de treball necessària per la producció de la tela -, el capitalista no produeix més que per mitjà de matèries primers i d’instruments de treball que li pertanyen. En aquests instruments s’ha d’incloure que al nostre bon teixidor, que té tant poca part en el producte o en el preu del producte com el telar.

El salari no és, doncs, una part que té l’obrer en les mercaderies que ha produït. El salari és la part de les mercaderies ja existents, amb la qual el capitalista compra pel seu ús certa quantitat de la seva força de treball productiva. La força de treball és, doncs, una mercaderia que el seu posseïdor, l’assalariat, ven al capital. Per què la ven? Per viure.

Però la força de treball constitueix l’activitat pròpia del treballador. Per ella manifesta la seva existència. Ven així la seva activitat a un tercer per assegurar-se als mitjans d’existència que necessita. L’activitat no és, doncs, per l’obrer més que un mitjà per assegurar-se l’existència. Treballa per viure. No és que ell comprengui el treball en la seva vida, és que el treball és un sacrifici de la seva vida. És una mercaderia que ha adjudicat a un tercer. El producte de l’activitat de l’obrer no és la finalitat de la seva activitat. El que produeix per ell no és la seda que teix, ni l’or que extrau, ni el palau que edifica. El que produeix per ell és el salari. La seda, l’or, el palau es redueixen per ell a certa quantitat de mitjans d’existència, per una brusa blava, algunes monedes de coure, una cova a on habitar. Per l’obrer que durant dotze hores teixeix, fila, torneja, construeix, terraplena, talla pedres, les transporta, etc... constitueix això a una manifestació de la vida, constitueix vida? Tot el contrari. Viu quan està a la taula, en el banc de la taberna o en el llit. Per ell, treballar durant dotze hores no és teixir, filar, etc... és GUANYAR-SE LA TAULA, LA TABERNA I EL LLIT!

La força de treball no ha estat sempre una mercaderia. El treball no ha estat sempre assalariat, és a dir, treball lliure. L’esclau no venia la seva força de treball al seu amo, del mateix mode que no ven els seus serveis al camperol. L’esclau és una mercaderia que pot passar de mans d’un propietari a mans de l’altre. Ell és una mercaderia, però la seva força de treball no és la seva mercaderia. El servent no ven més que una part de la seva força de treball. No rep un salari del propietari de la terra, que rep d’ell un tribut.

Núria Serra i Dulcet