El proteccionisme és un corrent econòmic dirigit a la producció nacional imposant unes traves la importació mitjançant unes taxes, uns aranzels o unes quotes a la importació als productes estrangers, oposant-se al lliurecanvisme limitant a la vegada la competència. El proteccionisme sempre s’acaba pagant pel consumidor final perquè ho paga més car, així d’aquesta manera acaba optant pels productes més econòmics que acostumen a ser els autòctons, els produits pel mateix país.
Al llarg de la història el proteccionisme s’ha impulsat en períodes de recessions i posteriorment depressions, crisis econòmiques o guerres. També en algunes ocasions podem trobar proteccionisme per les indústries naixents o subdesenvolupades. La crisis fa augmentar el proteccionisme, amb la política que una nació pot ser sobirana políticament també ho pot ser econòmicament, i per tant les doctrines nacionalistes protegeixen el mercat interior.
Les polítiques proteccionistes s’han impulsat en diversos períodes, el primer període fou entre el 1830 i el 1946, i desprès d’alguns períodes de liberalisme per part de Gran Bretanya que van abolir les tarifes sobre els cereals. Però es va impulsar el proteccionisme per part d’Europa que va ser el període comprès entre el 1877 i 1913, provocat pel inici de la crisis agrícola, causada per la competència dels cereals d’importació. Durant d’últim període de 1880 i 1913 van haver-hi unes notòries taxes de creixement elevades, indicant efectes positius del proteccionisme.
També cal remarcar que en el 1870 va haver-hi la crisis finisecular provocada pel descens del preu dels aliments i de les matèries primes, i pel descens dels preus dels productes industrials. Aquest descens fou provocat per la disminució dels costos de transport gràcies a la seva extensió entre els continents. Especialment perquè els cereals eren més barats al Nord d’Estats Units, Canadà i Rússia que a Europa, i per aquest motiu també el sector agrari Europeu va pressionar per un augment de la producció.
El proteccionisme es va tornar a incorporar amb el temps, no amb tanta mesura com anteriorment a causa del intercanvi entre els països que va fer disminuir molt els preus i una gran importació de productes que va fer disminuir la producció nacional i a conseqüència una davallada de preus. Però quan es van impulsar les polítiques proteccionistes europees, les vendes de blat cada cop van agafar més importància, però aquest benefici no era recompensat per un creixement corresponent de les compres de bens manufacturats europeus, creant així un desequilibri comercial entre Europa i Estats Units.
Si precisem, cal marcar que la orientació de la política duanera estaven impulsades per altres motius. No només havien de passar grans esdeveniments mundials, sinó que un gran percentatge dels impostos d'entrada de mercaderies era el que inflava les arques públiques. Els estats negociaven amb bases de política internacional per treure’n algun profit.
El període de reforç del proteccionisme va coincidir amb una acceleració de l’expansió comercial, i en els països europeus era on eren més proteccionistes. Cal tenir en compte, que el proteccionisme a curt termini pot ser eficaç en certes economies però en el llarg termini pot perjudicar l’eficiència del mercat intern.
No obstant, en alguns cassos es mantenen que el proteccionisme contra la competències d’importació ha estat indispensable per la industrialització d’un país, però no decisiu. Per exemple, la protecció contra el comerç anglès van afavorir el desenvolupament europeu. La protecció d’un sector industrial pot justificar-se per superar el delicat període inicial anomenat “principi de la indústria naixent”.
Al llarg de la història el proteccionisme s’ha impulsat en períodes de recessions i posteriorment depressions, crisis econòmiques o guerres. També en algunes ocasions podem trobar proteccionisme per les indústries naixents o subdesenvolupades. La crisis fa augmentar el proteccionisme, amb la política que una nació pot ser sobirana políticament també ho pot ser econòmicament, i per tant les doctrines nacionalistes protegeixen el mercat interior.
Les polítiques proteccionistes s’han impulsat en diversos períodes, el primer període fou entre el 1830 i el 1946, i desprès d’alguns períodes de liberalisme per part de Gran Bretanya que van abolir les tarifes sobre els cereals. Però es va impulsar el proteccionisme per part d’Europa que va ser el període comprès entre el 1877 i 1913, provocat pel inici de la crisis agrícola, causada per la competència dels cereals d’importació. Durant d’últim període de 1880 i 1913 van haver-hi unes notòries taxes de creixement elevades, indicant efectes positius del proteccionisme.
També cal remarcar que en el 1870 va haver-hi la crisis finisecular provocada pel descens del preu dels aliments i de les matèries primes, i pel descens dels preus dels productes industrials. Aquest descens fou provocat per la disminució dels costos de transport gràcies a la seva extensió entre els continents. Especialment perquè els cereals eren més barats al Nord d’Estats Units, Canadà i Rússia que a Europa, i per aquest motiu també el sector agrari Europeu va pressionar per un augment de la producció.
El proteccionisme es va tornar a incorporar amb el temps, no amb tanta mesura com anteriorment a causa del intercanvi entre els països que va fer disminuir molt els preus i una gran importació de productes que va fer disminuir la producció nacional i a conseqüència una davallada de preus. Però quan es van impulsar les polítiques proteccionistes europees, les vendes de blat cada cop van agafar més importància, però aquest benefici no era recompensat per un creixement corresponent de les compres de bens manufacturats europeus, creant així un desequilibri comercial entre Europa i Estats Units.
Si precisem, cal marcar que la orientació de la política duanera estaven impulsades per altres motius. No només havien de passar grans esdeveniments mundials, sinó que un gran percentatge dels impostos d'entrada de mercaderies era el que inflava les arques públiques. Els estats negociaven amb bases de política internacional per treure’n algun profit.
El període de reforç del proteccionisme va coincidir amb una acceleració de l’expansió comercial, i en els països europeus era on eren més proteccionistes. Cal tenir en compte, que el proteccionisme a curt termini pot ser eficaç en certes economies però en el llarg termini pot perjudicar l’eficiència del mercat intern.
No obstant, en alguns cassos es mantenen que el proteccionisme contra la competències d’importació ha estat indispensable per la industrialització d’un país, però no decisiu. Per exemple, la protecció contra el comerç anglès van afavorir el desenvolupament europeu. La protecció d’un sector industrial pot justificar-se per superar el delicat període inicial anomenat “principi de la indústria naixent”.
En ocasions el nacionalisme també ha estat provocat una política proteccionista i a la vegada aquesta l’ha justificat. La ideologia també pot estimular les fases de liberalització generalitzada però a l’hora difícilment de motivar.
* Al 1860 seguint el desenvolupament del proteccionisme, a França Chevalier i a Anglaterra Cohder van signar un tractat anomenat Cohder – Chevalier que van acordar una reducció dels aranzels entre Anglaterra i França. Però no només volien la reducció dels aranzels sinó que volien introduir la clàusula de nació més afavorida per la qual davant d’un 3r l’aranzel que aplicaran serà el més baix entre ells dos, és a dir, que si un dels dos països concedia avantatges aranzelaris a un tercer, tenia que concedir-los també a l’altre país firmant del tractat.
Núria Serra i Dulcet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada